Quan, a principis d’any, el líder nord-coreà Kim Jong-un va dir que el seu botó nuclear estava en tot moment al seu escriptori, Donald Trump va piular en resposta: "El meu botó nuclear és molt més gran i poderós que el seu" Evidentment, no va ser la millor època en les relacions entre els EUA i Corea del Nord. No obstant això, sis mesos després, els dos presidents es van reunir, es van donar la mà i van intercanviar invitacions a la Casa Blanca i a Pyongyang. Potser aquesta és la manera correcta de percebre la disputa comercial: que les proves de míssils i els exercicis militars finalment cediran el pas a la gran harmonia. Perquè el que està succeint actualment en el comerç internacional no és res més que una espècie de guerra freda. Els Estats Units publica una "proposta" de productes sobre els quals pensa imposar aranzels i la Xina reacciona amb la seva "proposta de resposta".

L’última proposta de Washington és força més d’artilleria pesant que l’anterior, ja que pretén afectar 200.000 USD de mercaderies; atès que els EUA importen 460.000 milions d’USD, una amenaça més cobrirà totes les importacions xineses. Tanmateix, Pequín no té capacitat per respondre-hi amb la mateixa magnitud ("només" importa 130.000 milions d’USD dels EUA). O sigui, el missatge molt possiblement és "el meu botó és més poderós que el teu".

El problema és que aquesta guerra freda comercial està començant a afectar l’economia real, distorsionant les condicions normals de mercat; igual que els preus de l’acer nord-americà havien anticipat l’aranzel d’un 25% (actualment +40% YTD), els preus de la soja i el blat de moro estan caient en picat (-20% des del maig) en anticipació de menys importació (la Xina és un dels principals mercats per als productes agrícoles nord-americans).

I ara la xocant última lectura del subíndex de l’ISM manufacturer: el component d’entrega de proveïdors es va disparar el juny (la lectura d’això és que les entregues triguen més a arribar) i assoleix nivells no vistos des dels anys… 70. Aparentment els fabricants nord-americans acceleren les seves compres de matèries primeres per aprofitar les caigudes de preus o evitar-ne les pujades, en l’entorn tan imprevisible de la seva evolució futura, condicionada per rumors, amenaces i decisions de les majors forces econòmiques mundials. Igual que cap país no tenia interès a posar a prova les capacitats nuclears de Corea del Nord, a ningú no li interessa comprovar la sensibilitat de la seva economia a la veritable guerra comercial; als Estats Units tampoc. Això sí, una escalada de crisi (us recordeu de com la reunió de Trump amb Kim Jong-un s’havia cancel·lat per tornar a convocar-se en l’últim moment, al mateix lloc i en la mateixa data?) hi afegeix dramatisme i fa l’èxit final més espectacular.

De fet, s’està produint quelcom de semblant a l’hora d’escriure aquest article, en la cimera de l’OTAN: el president nord-americà acaba d’anunciar un acord sobre la despesa militar quan encara al matí corrien rumors sobre la possible sortida dels EUA del pacte.

Esperem que la guerra freda comercial segueixi el mateix patró i acabi en un tractat de pau.