Després de l'anunci per part del Govern de demanar l'ingrés al Fons Monetari Internacional (FMI) les reaccions no s'han fet esperar. Entre elles les del conseller general Pere López del Partit Socialdemòcrata (PS). López s'ha mostrat molt crític i ha retret tant les formes de l'executiu, que ha tirat endavant la petició sense tenir en compte els treballs fets a la comissió especial de vigilància i prevenció de risc per a l'estabilitat financera del Consell General, com pel fons, ja que entén que la solució no és l'adequada si el que es vol, com s'ha dit en reiterades ocasions, és tenir un prestador de darrera instància en cas d'una crisi de liquiditat al sistema financer. El líder socialdemòcrata creu que seria més adequat esperar a veure com evoluciona la creació del Fons Monetari Europeu (FME).

Tot i que se'n parla des de fa molts anys, no ha estat fins el mes de desembre quan la Comissió Europea va anunciar la seva voluntat de construir un Fons Monetari Europeu (FME) a partir del MEDE (Mecanisme Europeu d'Estabilització), una institució que ha jugat un paper decisiu en els últims anys. En concret, Brussel·les aposta per reforçar les competències del nou FME perquè participi de forma directa, juntament amb la Comissió Europea, en la gestió de futurs rescats. A més, la proposta advoca perquè el futur Fons Monetari Europeu actuï com a xarxa de seguretat si el Fons Únic de Resolució (FUR) no disposa dels recursos necessaris davant possibles fallides d'entitats financeres. De la mateixa manera, planteja eliminar la necessitat de majoria absoluta entre els països per prendre decisions en situacions urgents específiques.

D'altra banda, l'executiu comunitari explica en un document sense caràcter legislatiu que l'FME podrà també desenvolupar "nous instruments financers", entre els quals inclou una "possible" funció d'estabilització per a l'eurozona en moments de crisis. En particular, la Comissió Europea aposta per un mecanisme que s'alimenti de "diferents fonts de finançament a escala europeu" i que el seu objectiu sigui "mantenir els nivells d'inversió nacionals" en moments de crisi, en els quals precisament la inversió sol reduir-se. D'aquesta manera, en situacions així, i subjecte a uns criteris concrets, els països podran tenir accés a préstecs concedits per l'FME o amb fons del pressupost de la UE, que també podria aportar ajudes anuals limitades. Aquesta funció d'estabilització podria complementar-se amb un instrument d'assegurança finançat amb contribucions voluntàries dels estats membres.

Brussel·les té previst presentar la proposta concreta per a aquest mecanisme d'estabilització al maig del 2018, dins de la corresponent al proper marc financer plurianual pel període entre 2021 i 2027. El paquet de mesures també recupera la idea de crear la figura d'un 'superministre' de l'euro, que assumirà alhora una vicepresidència en la Comissió Europea i la presidència de l'Eurogrup.

Aquesta nova figura, defensa Brussel·les, enfortiria la coherència, eficiència, transparència i rendició de comptes democràtica tant de la UE com de l'eurozona. El desig de l'executiu comunitari és que es prengui una decisió sobre aquest tema a mitjans del 2019 perquè el 'superministre' pugui coincidir ja amb la següent formació de la Comissió Europea.

L'FME és l'alternativa europea a l'FMI. En l'actualitat, la principal responsabilitat de l'FMI consisteix a assegurar l’estabilitat del sistema monetari internacional, és a dir, el sistema de pagaments internacionals i tipus de canvi que permet als països (i als seus ciutadans) efectuar transaccions entre sí. En aquest sentit, l’FMI posa a disposició dels seus estats membres assessorament i mesures per promoure l'estabilitat econòmica i financera per tal de reduir la vulnerabilitat davant les crisis i la cooperació monetària internacional. També busca facilitar el comerç internacional, promoure un creixement econòmic sostenible i reduir la pobresa al món.

L'FMI, per tal de mantenir l’estabilitat i prevenir crisis en el sistema monetari internacional (SMI), realitza un seguiment de les polítiques econòmiques i financeres aplicades pels països, així com a la situació econòmica i financera nacional, regional i mundial. Aquesta activitat es coneix com a supervisió. Les tasques de supervisió de l'FMI abasten dos aspectes principals: la supervisió bilateral, és a dir, l’avaluació de les polítiques de cadascun dels països membres i el seu corresponent assessorament.

Quan fa aquestes supervisions, l'FMI destaca els riscos que poden comprometre l’estabilitat i facilita assessorament sobre els ajustos de política econòmica necessaris. L'altra àmbit és la supervisió multilateral, és a dir, l'examen de la situació de l'economia mundial. En l'economia globalitzada dels nostres dies, en què les polítiques d'un país tendeixen a repercutir en molts altres països, la cooperació a escala mundial és essencial. L'FMI, amb el caràcter pràcticament universal que li confereixen els seus 188 països membres, facilita aquesta cooperació.

Una altra de les activitats de l'FMI és l'elaboració d'unes previsions que no es compleixen mai, o quasi mai, en el seu informe sobre les perspectives de l’economia mundial. Aquesta tendència a l'error s'explica per dos motius. Primer: fer prediccions sobre el futur sempre és molt difícil; si, a més, es refereixen a tot el món i a uns temps convulsos de molt variada naturalesa, cal acceptar que és impossible que es compleixin totes. Segon: l'FMI basa les previsions en dades estadístiques preparades i facilitades pels estats, acceptables o no, però sense possibilitat de modificació.

Finalment, si en el cas de l'FME encara no s'ha parlat de les xifres que hauran d'abonar els països membres, pel que fa a l'FMI Andorra haurà de pagar, pel cap baix, uns 30 milions d'euros, segons va anunciar en una sessió del Consell General, el cap de Govern, Toni Martí. També és cert que el fet de no disposar d'un Banc Central pot abaratir la xifra en uns deu o dotze milions. Formen part de l'FMI tots els països de l'ONU menys Cuba, Corea del Nord, Tuvalu i Nauru i Liechtenstein.