Escaldes-Engordany.- El periodista Christian Garcia impartirà dilluns, a l'auditori de l'hotel Roc Blanc, una conferència sobre com afrontar una adversitat i convertir-la en oportunitat. Amb una dilatada trajectòria a la ràdio catalana, Garcia va haver de deixar de treballar fa tot just un any quan, afectat per la malaltia d'Stargardt, va patir una pèrdua de visió que no el deixava continuar amb la seva activitat professional.

Què fa ara Christian Garcia?
He redefinit el meu projecte de vida després que la malaltia d'Stargardt m’afectés la visió. Precisament, el primer de febrer farà un any que vaig deixar de treballar. Llavors, em va aparèixer l’oportunitat d’impartir conferències i em va semblar que podia tenir un sentit; així puc tornar a la societat allò que m’ha ofert durant aquest temps, que és moltíssim. El que faig és explicar la meva experiència per si hi ha algú a qui li pugui servir allò que jo he viscut; per si el meu exemple pot ajudar a  saltar els obstacles de la vida en qualsevol àmbit, ja siguin de salut o en el terreny professional. I em dedico precisament a això, a ajudar a les persones a gestionar emocions en situacions d'adversitat i també col·laboro amb diverses fundacions amb voluntat de  sentir-me útil. Quan et diagnostiquen una discapacitat,  has de lluitar per ser capaç i fer coses que et facin sentir bé i útil. Si el que fas, a més a més, és ben rebut per la societat, la teva autoestima augmenta i t'ajuda a superar l'obstacle.

En una entrevista del passat mes de maig, que li va fer l'Albert Om, ja apuntava aquest camí, el de sentir-se útil, i ja assenyalava cap a la comunicació.
Efectivament, perquè davant de la dificultat, és important sobreposar-se. I l'única manera és acceptar la situació. Quan ets capaç de fer-ho i de conviure amb l'adversitat, et fas conscient que allò viatjarà amb tu per tota la teva vida i et dedicaràs a altres coses que t’aportin fortalesa per continuar per un altre camí, diferent del que havies recorregut fins aquell moment. D'aquesta entrevista amb l’Albert Om, que va tenir una gran repercussió, probablement en nasqué tot el que ha passat el darrer any: fer coses que m'estimulin, m'ajudin a tirar endavant i puguin servir a algú per poder superar-se enfront de determinades situacions.

Què ha canviat en aquest darrer any, d'ençà que va deixar la feina i fins avui?
Moltes coses! En aquell moment encara estava en fase d'acceptació. No sabia a què em dedicaria ni cap on encaminaria la meva vida. Ara ho tinc bastant clar, bàsicament perquè he identificat allò que puc aportar i on ho puc fer. Quan ets capaç de treure el  màxim rendiment d'allò que a tu t'aporta alguna cosa, et sents més confortable amb tu mateix i amb el que fas.

Quan tens la dificultat al davant, has de cercar la manera de generar-ne una oportunitat. Jo l‘he trobat i l’he enganxat al vol. Mai m'hagués imaginat que impartiria conferències i participaria activament en algunes fundacions. També han canviat altres aspectes en el procés d'adaptació a la nova vida, que ara puc dir que és plena, des de la mobilitat, l’ús de les noves tecnologies, passant per l’acceptació i, fins i tot, de la comprensió per part de l'entorn. En aquest procés hi han participat moltes persones com la meva família i els meus amics, però també entitats com la Fundació ONCE, que m'ha ensenyat a funcionar de forma autònoma. Quan tots aquests aspectes queden integrats a la vida quotidina, comença una nova vida, que no té per què ser ni millor ni pitjor que l'anterior, sinó diferent.

Quin pes té la seva trajectòria, sent un referent per a periodistes esportius d’un parell de generacions, en aquesta transició?
La comunicació sempre m'ha interessat. He treballat amb molts professionals, com José Maria García, Josep Cuní, Jordi Basté, Joaquim Maria Puyal o Sergi Mas -que ara és aquí, a Andorra-; aquest fet m'ha donat suficient coneixement dels mitjans i de la comunicació com per saber què pot interessar a la gent. La comunicació és present a la nostra vida en qualsevol àmbit: xarxes socials, mitjans de comunicació, plataformes... i en tant que és d'anada i de tornada, a mi em sembla interessant. No només el que jo intento aportar, sinó el que m'aporta la gent en entrevistes, conferències i en el post conferència, on moltes persones venen a saludar-te o a donar-te algun consell perquè potser han passat per situacions similars. He conegut molta gent i això m’ha fet enriquir com a persona.

El seu missatge, que és eminentment optimista, què aporta al receptor?
M’agrada dir que jo no perdo cada dia més visió o que hi veig pitjor, sinó que hi veig diferent. És un concepte que m'agrada i el repeteixo en les conferències, quan parlo de com afrontar l'adversitat. Per mi, l’adversitat genera oportunitats que neixen de l’adaptació a les dificultats. A les meves xerrades es parla d’això; de la gent que he conegut aquest darrer any, de les experiències que m’han omplert i que no hagués viscut si no m’hagués passat el que em va passar. Per això hem de superar les situacions abraçant-nos a les oportunitats.

Quina importància tenen les noves tecnologies en tot aquest procés d’adaptació?
Molta, bestial! A l'inici, en el procés de rehabilitació que he hagut de fer, em van ensenyar alguna aplicació per a la meva vida quotidiana, a través del telèfon, la tablet o l'ordinador; i a mi se'm posava la pell de gallina de veure que podria ser capaç de seguir funcionant a través d'aquestes aplicacions i que no perdria ni mobilitat ni capacitats. Com més ràpid ho aprens i ho integres, més aviat pots fer el que feies abans; bé, no de la mateixa manera sinó amb l’adaptació que toca.

Ara, per exemple, llegeixo a través d’audiolectura; si no n’aprens, deixes de llegir... quina vida més trista sense poder llegir. També, em puc moure pel carrer amb el bastó o les aplicacions d'accessibilitat o tantes coses que ja he integrat a la meva manera de funcionar i les aplico de forma inconscient. Quan penso que només fa tres anys ho feia completament diferent... Per tant, no em resigno a pensar que cada dia hi veig pitjor, sinó que hi veig diferent. En realitat, hi continuo veient, perquè no llegeixo el diari, me'l llegeix una màquina, però finalment el continuo llegint.

No sóc capaç de reconèixer les persones per la seva cara: si és algú que acabo de conèixer, me l'imagino a la meva manera (és probable que si ell o ella sabés com jo el/la penso, es veuria molt diferent; però tant és!). Amb les persones que conec, el record m’ajuda a veure-les. Insisteixo, cal veure l'oportunitat al fet de fer les coses de forma diferent.

I quina importància té el llenguatge per normalitzar i acceptar la situació?
Per mi, un cop acceptada la situació i feta l’adaptació, no canvia res. El meu ordinador està adaptat i diria que ens hem fet amics -és un ordinador màgic!-; el meu telèfon fa coses que no m'hagués imaginat mai que faria. Aquest cap de setmana, per exemple, vaig estar al museu Guggenheim de Bilbao; portava els meus auriculars i a cada sala que entrava situava el telèfon just davant del text explicatiu i, a través d’una aplicació que el llegia, jo el sentia pels auriculars. Quina diferència hi ha entre això i que la meva dona o les meves filles ho llegeixin? Cap, o millor dit una: en el procés t'has d'adaptar a com llegeix la Siri o la nova tecnologia, perquè la IA és artificial, però no prou intel·ligent. Així, t'has d'adaptar al tipus de lectura, que és molt plana: no fa punts, ni comes, ni parèntesis, ni cometes, ni exclamacions i, per tant, arriba un moment que ets capaç d'interpretar aquests signes de puntuació que el text no té. Però és un mal menor, perquè s'entén tot perfectament.

Aquest estiu he llegit el llibre de Santiago Posteguillo, 'Roma soc jo', i l'audiolectura  - encara que sigui a través de l'ONCE, on tenim 80 mil llibres molt ben llegits -, no ofereix  la mateixa exclamació o rialla que jo faria al meu cervell en llegir; aquí hi ha una certa distància entre la teva particular interpretació que la que fa una altra persona. A banda d’això no hi ha grans diferències perquè el cervell, al final, s'adapta a tot.