Andorra la Vella.- Reconegut amb nombrosos guardons internacionals pels seus projectes arquitectònics, l’arquitecte i professor Rafael de La-Hoz s’estrena a Andorra amb una promoció a la Massana. Es tracta de l’Aldosa Village, un conjunt residencial amb una quinzena de cases inspirades en l’entorn natural.

En un moment on el debat se centra a moderar el creixement, quin ha de ser el paper de l'arquitectura?
L'arquitectura és el totxo amb el qual es fan pobles i ciutats, en forma part. Però també és cert que se sol confondre molt desenvolupament i creixement, és molt propi del nostre temps, del nostre moment de rendibilitat, d'eficàcia, de prestacions. I assimilem sempre que desenvolupar-se consisteix a créixer i no tenim res més que mirar-nos a nosaltres mateixos per entendre que això no és així. És una visió viciada. Una ciutat o un poble no pot créixer com l'economia, permanentment. Hi ha una contaminació, des del meu punt de vista, de l'economia, del capitalisme, del que l'economia del mercat necessita, que és el creixement infinit, traslladat a ciutats i pobles. I això no és possible. Hi ha ciutats i pobles que ja han crescut i fins i tot n'hi ha que han de decréixer.

Sembla complicat, si més no.
Sense dubte, un territori, la ciutat, o un poble, que s'alimenta del territori que l'envolta, quan es desenvolupa d'esquena a aquest territori, les generacions futures ho acaben pagant.

Es parla molt de fer ciutats més humanes, però el repte és com fer-ho en aquelles ja construïdes i on formigó i ciment dominen.
La ciutat tradicional agrada en general a tothom. Europa és el paradigma, gairebé l'enveja diria jo, quants llocs del món no miren sempre de reüll cap a Europa, cap a les nostres ciutats meravelloses? Les ciutats tradicionals, jo les admiro i les adoro, qui renuncia a un passeig per un nucli històric de qualsevol ciutat europea? Vostè em dirà que les perifèries no tenen aquesta qualitat, i és veritat, però gairebé totes són producte d'un desenvolupament desmesurat, poc controlat, excessiu... La ciutat necessita pausa. Aquesta convicció que tenim els éssers humans que en el curt termini de temps que és la nostra existència resoldrem tots els problemes que ens planteja la ciutat, el territori, la convivència, els assentaments... no és possible. Heretem la ciutat i la transmetem a les generacions futures, amb millorar una mica i no crear massa problemes ja està bé. Aquest afany de construir tot el que es pugui, avançar fins al límit de l'admissible, és veritablement naïf, és impossible, perquè hi ha problemes que segur que les generacions futures sabran resoldre millor que nosaltres. Si els hi deixem construït, ja no podran. No passa res per no construir tant...

I quin és el paper de l'arquitectura del futur? Cap a on ha d'anar l'arquitectura?
Doncs potser a recordar això, que l'arquitectura té una responsabilitat que no pot delegar en altres. No cal exigir als agents econòmics que deixin de ser-ho, són el que són, fan el seu paper i tenen la seva responsabilitat, no se'ls pot exigir que vagin més lents o que actuïn d'altra forma, però l'arquitectura té sempre aquest suport del passat. L'arquitectura i els que la fan són agents que han de recordar el que ha passat. Mirar al passat per aprendre de tots els errors i del que es va fer bé. I possiblement és la seva responsabilitat més important, l'advertència: us recordo que cada vegada que ens traïm a nosaltres mateixos el peatge és extraordinari. Quan una ciutat ha comès un error generacional important no es recupera el cicle. El problema és que els nous habitants no coneixen el que podria haver estat. L'arquitectura té una mica la responsabilitat de fer d'historiador i dir-los: "estimats ciutadans, no va poder ser així o va poder ser diferent" i que les circumstàncies històriques es coneguin i es recordin per no tornar a caure en certs errors. Quan intentes ser el que no ets el que produeixes sempre és alguna cosa degenerada.

Des del seu punt de vista, quina opinió li mereix l'urbanisme i l'arquitectura que s'està fent ara com ara a Andorra?
Jo puc aportar una mirada forastera, del que arriba a un lloc que coneix des de fa temps, però que mai havia mirat amb intensitat. Des que el miro, a mi m'agrada molt l'organització parroquial. Andorra té una organització territorial de parròquies i això és molt rellevant. Es constitueix al voltant d'aquestes parròquies i ho ha de mantenir. Cal una planificació que no consisteix a créixer sinó en tenir una visió de què és el territori i com s'està creixent.

I com es concep l'arquitectura en un territori de muntanya enfront d'altres territoris?
És difícil resumir-ho en unes poques paraules. És lògic que en un lloc de muntanya hi hagi una tradicional preocupació per l'assolellament. El sol ens dona calor i llum. La reflexió al voltant de l'energia i la llum. Són ciutats i pobles molt heliocèntriques, trair aquest sentit, construir a l'ombra, seria trair el territori, trair el mode en què la ciutat, la parròquia, ha crescut. I s'ha de cuidar. I entenc que és molt difícil evitar, no només a Andorra sinó a la resta del món, el curt-terminisme, el meu sòl, el meu benefici, el meu curt-terminisme. No pensem en els besnets. Cal pensar-ho molt abans d'actuar perquè després les solucions són tan difícils. Abans d'intervenir sobre el territori, per introduir un habitatge, una urbanització, una carretera, cal pensar-ho una i una altra vegada. No passa res si deixem aquest territori per a la següent generació. No s'ha de construir tot. Ja hi haurà altres moments propicis. El benefici instantani, la recompensa immediata, ha perjudicat tant les nostres ciutats.

Vostè està ara dissenyant una urbanització a Andorra, l’Aldosa Village. Quins han estat els criteris que ha tingut en compte a l'hora de treballar?
És molt humà jutjar les persones per les aparences, i també l'arquitectura, però cal no quedar-se en la façana. Andorra està en un moment decisiu, de decisió de cap a on desenvolupar-se, ser referent dins d'Europa i ser model d'assentament, de convivència en un territori de forma natural. En aquest cas concret, no fer-se notar massa, és el que hem intentat. Veure sense deixar-se veure massa, o deixant-se veure el menys possible. La funció primordial de l'arquitectura és millorar el paisatge, és una mica arrogant però és així. No hi ha paisatges lletjos i sí arquitectures lletges. La natura ens agrada i hi ha coses que no es poden perdre, com els camins. I la funció de l'arquitectura és millorar el paisatge, sovint no ho aconsegueix perquè el degrada, l'espatlla, però l'aspiració ha de ser millorar el territori. I t'has de preguntar no quants diners guanyaré, ni el benefici que tindràs, sinó si aquest territori amb aquesta intervenció és millor.

I com ha treballat la integració de la construcció en el paisatge?
Si tinc la sort i l'oportunitat de continuar fent coses a Andorra el terreny és molt escarpat i del que es tracta és de tocar els vessants, de tallar-los, el menys possible. Adaptar-se a la topografia del terreny, també en el seu color, el seu cromatisme. Caldrà també en el futur fer una revisió sobre els materials, els tradicionals poden conviure amb els contemporanis, però cal que siguin els correctes. Em preocupen més les intervencions grans -en el cas de l’Aldosa Village són una quinzena de cases de mida reduïda- perquè és més difícil trobar un edifici gran maco, per això les construccions grans són més polèmiques que les petites. En aquesta intervenció afortunadament no havíem de fer carrers, camins, però em preocupava perquè en alguns llocs de muntanya he vist que camins meravellosos havien estat tallats per carreteres perquè els automòbils pugin. No és necessari acabar amb els camins ancestrals de muntanya, cal un respecte i això requereix també pausa i la pausa no és com moltes persones creuen un intent de detenir el creixement, l'economia, en absolut, però no hi ha pitjor economia que la d'acabar amb el que fa bella la ciutat. El territori com és el d'Andorra és tan meravellós!

Parlava vostè abans de materials, en aquesta urbanització, quins ha emprat i per què?
L'usuari d'habitatges circumstancial vol gaudir d'aquell meravellós paisatge i cal fer el mecanisme de relació entre interior i exterior una mica més gran, i aquí ho fem perquè pensem que les persones que hi viuran tindran molt d'interès a introduir aquest paisatge dins l'habitatge, mentre que altre que està permanentment en aquest paisatge no ho necessita tant. Fem servir pedra natural, veurem quina, i sobretot cromatisme, és a dir, el color és molt important i mimetitzar-se cromàticament amb el territori està molt bé. I després assajar el que crec que és compatible, un llenguatge més contemporani amb el llenguatge tradicional de muntanya de cobertes inclinades, amb materials tradicionals de revestiment. Podem tenir els dos, no tenim per què renunciar-hi, però cal una justa proporció.