Aquest dissabte 15 de setembre es compliran deu anys de la caiguda de Lehman Brothers, el que va ser el quart banc d'inversions dels EUA i símbol de l'inici de la major crisi des de 1929, un tsunami que els economistes esperen que no es reprodueixi tot i témer el baix control dels fons i l'alt endeutament. La caiguda de Lehman Brothers va ser la gota que va fer vessar el got en una pràctica que van assumir determinades entitats financeres amb les 'subprimes' o crèdits hipotecaris d'alt risc, en un sistema financer poc transparent que va demostrar la necessitat d'una major regulació i controls.

Els EUA va aprovar un rescat dels actius tòxics de la seva banca per 700.000 milions de dòlars i posteriorment va activar un pla d'estímul per 790.000 milions. El 2009, el G-20 va acordar impulsar la regulació del sistema financer internacional, i és que calia millorar els estàndards de qualitat. El tsunami havia arribat i l'economia mundial es va contraure un 2,1% per primer cop des de la Segona Guerra Mundial, segons dades del Fons Monetari Internacional (FMI).

I és que després del col·lapse registrat en el número 725 de la Setena Avinguda de Nova York, va caure el 20% del comerç mundial, un 80% dels països va entrar en recessió –les economies emergents van aguantar– i es va posar en qüestió la zona euro, amb països amb greus dificultats, com Grècia, Portugal o Espanya, el que va portar al Banc Central Europeu (BCE) a un pla de recompra de deute públic i ajustos pressupostaris que van afectar els serveis públics.

"Lehman Brothers és un símbol, perquè tot va començar molt abans", apunta Nicolás Verón, expert en regulació financera i professor al Peterson Institute for International Economics. Per a l'autor de 'La gran depressió. Cròniques del capitalisme financer', abans del col·lapse de Lehman Brothers cal recordar, per exemple, el rescat el 2007 per part de la Reserva Federal dels Bears Stearns, que va acabar engollit per JP Morgan després de la seva mala praxi amb les hipoteques escombraria. El mateix dia en què va fer fallida Lehman Brothers, Bank of America i Merrill Lynch es van fusionar i poc després Goldman Sachs i Morgan Stanley es van convertir en un 'holding'. Les firmes hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac i l'asseguradora AIG van ser rescatades per l'estat i després encara vindria una altra megafusió entre els bancs Wells Fargo i Wachovia.

"Ja en aquell moment hi havia una gran incertesa i no se sabia qui tenia realment garanties de seguretat", apunta Verón, que recorda que la crisi va demostrar "la manca de supervisió del sistema financer als Estats Units" i la "debilitat bancària a Europa". Els economistes veuen dos riscos principals en el sector financer, el poder dels fons d'inversió i el sobre-endeutament públic i corporatiu, mentre hi ha un tercer, la concentració bancària, que relativitzen deu anys després.

Els analistes també estan expectants per veure fins a quin punt el president nord-americà, Donald Trump, tensionarà l'economia amb la seva política comercial proteccionista i aranzelària, sobretot amb la Xina. Per Edmund Fitzerald, catedràtic en Finances Internacionals de la Universitat d'Oxford, la concentració bancària derivada de la crisi s'ha de compensar amb una major "segmentació" que serveixi de "tallafocs" i contemplar cada vegada més la banca com un servei públic, amb una "supervisió encara més activa". "La regulació bancària ha de ser encara més internacional", recomana Fitzerald en declaracions a EFE, que creu que cal acabar amb el "forat negre" que representen els paradisos fiscals.

"El problema no és la banca, sinó els fons –afegeix– perquè el risc sempre és el col·lapse, que afecti les persones que no han invertit en ells. Si hi ha gent benestant que vol invertir en això doncs molt bé, però han d'assumir que poden perdre els seus diners sense que afecti els altres", explica Fitzerald. L'altre assumpte que el preocupa és el sobre-endeutament, "sempre subjectiu perquè depèn de la capacitat de pagament i la novetat rau després de deu anys en què ara afecta al nord: l'altra crisi no va arribar més lluny gràcies a la capacitat dels governs d'emetre deute, però el problema és que s'ha reduït el marge de maniobra davant d'una possible nova crisi".

Fitzerald és membre de la Comissió Independent per a la Reforma de la Fiscalitat Internacional de les Empreses, una plataforma d'economistes reunida recentment a Nova York sota la batuta del premi Nobel Joseph Stiglitz. El president d'aquesta entitat, José Antonio Ocampo, catedràtic a la Universitat de Columbia, creu que "els temps són diferents a fa deu anys", ja que "depenem més del mercat de bons que del mercat bancari" i perquè "estem molt més sobre-endeutats".