El salari mitjà brut per hora treballada de les dones és un 16% inferior al dels homes, segons dades corresponents al 2016, fetes públiques aquesta setmana per Eurostat. Dit d'una altra manera, una dona guanya 65 cèntims per cada euro que un home cobra per hora o també es pot afirmar que la bretxa salarial a la Unió Europea suposa que les dones treballin "gratis" els dos últims mesos de l'any.

Els països amb la bretxa salarial més reduïda són Itàlia, Luxemburg (ambdós amb un 5,5%) i Romania, mentre que aquells que van registrar diferències més profundes van ser Dinamarca (22%), la República Txeca (22,5%) i Estònia (26,9%). Alemanya i Islàndia han adoptat iniciatives legislatives en aquest sentit. La primera obliga les empreses de més de 250 treballadors a publicar els salaris dels homes i les dones i a equiparar-los.

Les dues mesures no serien necessàries si els empresaris no discriminessin les dones a través dels sous. Però deixar la justícia en mans del voluntarisme no dona resultats. Legislar com han fet Alemanya i Islàndia alhora que avançar en l'educació en igualtat són l'únic camí possible per acabar amb la bretxa salarial existent. Amb aquesta i d'altres mesures, Islàndia encapçala també el rànquing mundial en igualtat de gènere, segons un informe del 2017 del World Economic Forum. Investigadors en igualtat de gènere s'han felicitat per la mesura i esperen que la legislació islandesa animi altres països a abordar mesures contra aquesta diferència salarial. Les dones islandeses han lluitat amb insistència al carrer. Han protagonitzat cinc massius moviments de protesta que s'han deixat sentir a tot el món en els darrers 40 anys.

D'altra banda, els Estats membres de la Unió Europea (UE) només han aconseguit reduir la bretxa en 1,4 punts percentuals respecte a la qual es va registrar l’any 2006 al bloc comunitari, del 17,7%. La discriminació salarial persisteix malgrat que més dones europees assoleixen estudis superiors que homes (33% davant 29% el 2016) i la taxa d’atur femenina és 11,6 punts percentuals inferior a la masculina en els 28 països membres de l'UE. En qualsevol cas i, tot i que va reduint-se, la realitat és que aquesta diferència de sous acompanya les dones des que s'integren al mercat de treball i fins que es jubilen.

La discriminació salarial es manifesta de formes diferents. La més palmària és la directa, pagar diferent per una mateixa feina. El subterfugi habitual és oferir el salari mínim a la dona i elevar-lo amb plusos, hores extres i altres retribucions no vinculades a la meritocràcia al seu homòleg masculí, o directament oferir-li un sou brut superior a ell sense cap complex.